CRÒNICA 8: NORUEGA AL 100%
Arribem amb ferry a Moskenes i anem a una oficina de turisme ja que tenim ganes d'aprofitar el dia que és clar i molt bonic. Ens recomanen acampar a una zona que està a dues hores de camí ja que és un lloc que ens permetrà plantar la tenda i gaudir d'unes bones vistes per a la posta de sol. Arribem a les 10 de la nit a Munkebu. Hi ha dues petites cabanyetes que es poden llogar (com uns apartaments) i també hi ha força tendes plantades. Plantem la nostra molt ràpid i ens enfilem amunt per anar a sopar a dalt i gaudir de les vistes. És alucinant el que veiem quan arribem al cim. es poden contemplar totes les illes, els diversos arxipèlags que es connecten entre ells.... També entenem el fenomen de perquè el sol no es pon des d'aquest lloc. Flipem!!! Després d'això creiem que no necessitem res més.
Són les 12 o la 1 de la nit però aquí encara hi ha sol i podem fer el descens sense llanternes ni cap altre llum artificial. Quan arribem a la zona de tenda ens trobem amb una última sorpresa per aquest dia tan fantàstic: un pingüí volador. Es tracta d'un exemplar que només es troba a l'illa de Vaeroy que està just al costat. També ens trobem els francesos que han decidit pujar i ens n'anem a dormir amb una sensació meravellosa del que hem vist durant aquest vespre. Ens adormim amb el convenciment que hem complert un somni!
Decidim anar a Hermannsdalstinden, la muntanya més alta de l'arxipèlag on ens trobem. Comencem a caminar fins que trobem una cadena de fiords on el terreny comença a enfilar-se de mala manera. Gairebé hem d'escalar. Sort que hem decidit deixar el campament muntat i no portem l'equipatge. Les vistes son espectaculars. Retornem a Munkebu i ens trobem un missatge dels francesos que ens han escrit en una roca: ull una cervesa. És el fruit de les classes de català que els vam fer ahir al vespre. Decidim tornar cap al poble de Sorvagen i trobem un llac on acampem i ens dediquem a descansar.
El dia següent ens aixequem amb molt fred i vent. Hem demanat en diverses botigues si tenien menjar caducat però normalment no funcionava però aquí per primer cop ens en donen. Pugem a Reinebringen des d'on hi ha unes vistes molt maques a diversos poblets de pescadors que queden just a baix. El camí és molt dret i està en molt mal estat degut a la gran afluència de turistes. Ens trobem sherpes del Nepal a la baixada que estan treballant en la construcció de nous camins. Comença a fer molt de vent i ens arribem a un supermercat per refugiar-nos. Trobem uns israelians que fa més d'un mes que també fan autoestop per Noruega. Fem dit i uns alemanys ens duen fins a Hamnoi, un poblet preciós que no podem gaudir tan com voldríem pel mal temps. Decidim seguir i ens carrega una parella de Bèlgica i per curiositat, en un moment determinat, el noi ens diu: si us plau, vigileu no trepitjar-me la meva gorra de Catalunya. Quan li expliquem que nosaltres som recisament d'allà, la situació és realment còmica.
Ens porten fins a una zona on ens han recomanat unes platges. Veiem una cabanyeta i pensem que tindrem refugi però no tenim sort, no s'hi pot entrar. Cerquem un lloc per acampar i gaudim altre cop de les meravelloses vistes.
Ens despertem completament congelats, amb un fred espantós. Fa un dia molt núvol i ja no tenim ganes de buscar les platges. Ens acostem al poble per fer autoestop i ens carreguen uns francesos. No veiem res ja que seiem al terra de la seva furgoneta. No ens hem entès bé i s'han saltat el trencant del lloc on nosaltres volíem baixar. Decidim canviar de destí i anem a unes platges que sanomenen Haukland. Ens trobem per sorpresa a les alemanyes que haviem trobat a Trondheim. Trobem uns espanyols i hi parlem. Ens expliquen que el fill és molt aventurer i que vol viatjar sol. Ens donen diversos peixos que han pescat i també instruments per a intentar pescar nosaltres.
Uns noruegs bastant borratxos ens ofereixen anar amb ells a veure la posta de sol. Evidentment acceptem la seva proposta. Després veiem que es posen a parlar amb un senyor i no sabem exactament què fan. Resulta ser el productor de la sèrie Breaking Bad que ha estat per Lofoten gravant una pel·lícula on el protagonista és en Matt Damon. Després de la posta de sol ens n'anem a dormir.
L'endemà ens aixequem i decidim anar cap a Himmeltindan, la muntanya més alta de l'arxipèlag on ens trobem. No fa gaire bon dia i el cel està força emplujat. Durant una hora i mitja anem perduts però trobem altre gent que també va perduda aixi que pensem que no és culpa nostra sinó que no està gens ben indicat. Trobem de nou el productor de Breaking Bad i és molt amable i proper a nosaltres. Aprofitem per fer-nos la fotografia de rigor. Comencem a pujar la muntanya, el terreny és totalment enfagat. Les vistes són força bones però van empitjorant a mesura que ens enfilem i quan arribem a dalt al cim la veritat és que ja només són capaços de percebre fins a 10 metres entorn nostre. Tot és boira al nostre voltant. Esperem a veure si s'aixeca però no tenim sort. Com que veiem que no hi ha més remei, refem el camí i retornem a la tenda. Ens disposem a pescar al mar amb el fil que van donar-nos però la veritat és que no tenim gens de sort. Finalment, ens recluim a la tenda i demà intentarem sortir d'aquesta platja per encaminar-nos cap a un altre lloc.
Ens aixequem a les 4:30 del matí. Fa un vent terrible que ens blica la tenda. Hem de tibar i enganxar bé la tenda diversos cops perquè no s'aguanta del temporal que arriba a fer. Més tard, quan tornem a despertar-nos, veiem que continua fent el mateix vent i a més plou amb força. Ens quedem reclosos a la tenda fins les 5 de la tarda. Pensem que fins avui hem tingut sort però que havia de tocar-nos un dia espantós meteorològicament parlant com aquest. Dins la tenda passem les hores com podem fins que sembla que a mitja tarda hi ha una mica de treva. Desmuntem ràpidament i veiem que les alemanyes també marxen, fins i tot una mica més ràpidament que nosaltres.
Comencem a demanar cotxes i n'aconseguim un que va cap al sud. Decidim anar a Nusfjord que ens ho havíem saltat anteriorment. La família que és ens ha carregat és sueca i ens deixen just al trencant del lloc on nosaltres ens disposem a anar. Aproximadament a les 7 del vespre arribem al poble caminant. Tenim sort ja que el poble és de pesacadors i està reconvertit en un museu. Tot el nucli principal actualment no és habitable i s'ha de pagar per accedir durant el dia i però a la nit és gratuit. A més ens recomanen un lloc on acampar i podem dir que, aquesta nit, dormirem en aquest museu de pescadors a l'aire lliure.
Ens aixequem a la punta final de l'illa, gairebé a tocar del far. Tot és molt ben conservat, intentant mantenir l'estructura real de com era el poble de pescadors antigament. Visitem el poble-museu, veiem un audiovisual que ens encanta perquè ens transporta a la vida dels pescadors.
Tornem a arribar a Leknes. Decidim tornar a intentar de preguntar en un supermercat si ens donen alguna cosa. Al·lucinem quan ens conviden a entrar i diuen que agafem el que vulguem com si fos un selfservice. Podem carregar amb tot el que volem i omplim les nostres motxilles fins dalt.
Mentre fem dit, es para un granger local. Ens pregunta si hem pescat i li expliquem que ho hem intentat sense gaire èxit. Ell ens diu que no podem marxar de Lofoten sense haver pescat. Li preguntem, tot fent broma, si ell ens hi vol dur i ens respon, per la nostra sorpresa, que sí. Ell ens hi portarà. Ens ofereix plantar la tenda a casa seva i anar a pescar amb el seu fill que a la nit sortirà a pescar amb uns amics. També ens ofereix una dutxa i la veritat és que estem totalment sobrepassats per la sort que hem tingut.
Quan arribem veiem que l'Ainar venia del supermercat a buscar un munt de fruita. Diu que acostuma a agafar productes del dia abans en els supermercats i que no necessita gaires diners per viure ja que són pescadors i s'alimenten bàsicament dels productes que pesquen. Ell, abans tenia molts animals però ara ja en té poquets perquè s'ha anat fent gran.
Ens convida a entrar a casa seva, ens ofereix caviar de torsk el peix típic de l'illa. Ens dutxem i podem gaudir de les comoditats de la casa de l'Ainar.
Esperem al seu fill i uns amics que venen a pescar amb nosaltres. Sortim amb dues barques i ens sembla estar vivint en un somni. Al·lucinem quan davant nostre apareix un lleó marí i ells ens expliquen que no pescarem res perquè el lleó els espanta els peixos. També veiem dos dofins que pel que ens expliquen no són dofins exactament sino que els anomenen nice i són una espècie de balenes petites.
Ens endinsem més dins el mar, llancen les seves canyes i després d'una bona estona estirant el fil, traiem uns 12 peixos anomenats mackerel.
Els nois diuen que no és bon dia per la pesca a pesar que per a nosaltres ja és tota una proesa. Arribem a la una de la nit. Ens espera el pare dels nois amb un bon àpat per tancar el dia. Tips i contents de les nostres vacances, anem a dormir pensant que és un dels millors dies que hem viscut durant tot el recorregut.
Ens aixequem i ens ofereixen poder rentar la roba. També ens ensenyen com netejar el peix de diferents maneres per poder cuinar diversos plats diferents. Provem un munt de plats amb els peixos que hem pescat el dia abans. Aprofitem per ensenyar-los el nostre típic pa amb tomata i truita de patates i també fem all i oli a l'estil més casolà.
Cap al vespre, quan arriba el seu fill, ens munten una barbacoa espectacular amb carn i tot tipus de verdures: peix, bolets, porc, verdures, pollastre...
Bebem també el coffee doctor: un cafè amb un alcohol que sembla clarament esperit de vi. Diuen que ells en beuen diàriament però a nosaltres ens mata aquell beuratge i no tenim cap dubte que els ajuda a passar el fred.
Li expliquem que tenim previst marxar l'endemà fent autoestop. Ell ens diu que necessita pintar la quadra on tenia les vaques abans i que si li pintem ens pagarà el vaixell que ens durà directament a Trondheim on tenim previst agafar el vol de tornada.
Així és com decidim quedar-nos una setmana més aquí, per gaudir d'aquesta zona i de passada, tenir un allotjament en condicions i estar amb els locals a canvi d'una mica de feina.
Estem segurs que serà una bona experiència. la casa és sempre plena de gent. Vénen veïns grans i petits, de totes les edats. És un ambient de poble rural típicament norueg i l'Ainar és molt hospitalari, tothom el coneix i això es nota amb les visites que rep de tot de persones que passen contínuament a saludar-lo.
