CRÒNICA 7: NORUEGA DE BAIX A DALT
Dimecres 20 de juliol:
Aconseguim un cotxe relativament ràpid en el qual el conductor ens diu que el que estem fent és fantàstic i que l'important en aquesta vida no és cuidar-se per fora sinó fer-ho per dins. Ens deixa en una estació de servei passat el seu poble perquè creu que ens serà molt millor per aconseguir un transport. Allà ens carrega un polac que ens duu fins a un ferry que hi ha a Oppdal. Després del ferry i havent dinat, decidim fer una cerca per una app anomenada Skyscanner que serveix per trobar vols barats i, per sorpresa nostra, i a pesar dels problemes que tenim amb la llengua, n'aconseguim un per només 40 euros amb sortida des de Trondheim i directe a Barcelona. Així que decidim comprar-lo i ja tenim vol de tornada.
Tornem a fer autoestop i finalment ens carrega un noi però que, abans de dur-nos ens diu que ens haurem d'esperar una estona. L'esperem més d'una horeta però finalment ens carrega i ens transporta un bon tros. Arribem a un poble molt petit, on escoltem de lluny unes guitarres que ens criden l'atenció. Ens hi acostem i, gairebé sense dir res, dos nens ens regalen uns frankfurts. Ens expliquen que són alemanys però gairebé no podem establir-hi conversa perquè no parlen anglès.
Decidim seguir el nostre camí i avancem sota la pluja. Estem molt molls i tot i que ens han assegurat que trobarem un lloc on refugiar-nos, no trobem res. Finalment, un pare i un fill ens carreguen i ens duen fins a la nostra destinació final d'aquest dia: Forde.
Dijous 21 de juliol:
Des de Forde, una parella d'iranians ens deixa fora d'aquesta petita ciutat. Allà mateix on ens deixen, un senyor ens diu que ens durà sense que tinguem temps ni de descarregar les motxilles. Aquest senyor ens recomana un lloc que nosaltres no teníem previsit visitar. Es tracta d'una muntanya que té una torre al capdamunt, que actualment és un refugi. Dos segles enrere, en èpoques d'epidèmia de la tuberculosi, en aquest torre hi duien tots els malalts ja que creien que l'altitud els ajudava a guarir-se de la malaltia. En realitat, però, ens diu que està segur que era més aviat per aïllar-los de la resta de la població. Ens captiva tot el que ens explica i decidim que, en funció dels cotxes que anem trobant i del recorregut d'aquests, decidirem quin camí seguir.
Un altre noi ens porta un tros més i ens descarrega en una parada de bus, ja en direcció a la muntanya del refugi. Torna a ploure, gairebé no passa ni un vehicle, però de sobte veiem aparèixer: la furgo! Esperem que pari perquè sinó no sabem com sortirem d'allà. Evidentment, a pesar d'anar plens fins dalt, s'aturen i ens carreguen. Fem una pujada a poca velocitat i a continuació ve una baixada preciosa, amb una carretera plena de petits revolts, entre els arbres i amb el fiord de fons. Ells se'n van a Olden però ens diuen que volen aprofitar per mirar càmpings de manera que ens duen fins a Loen, la muntanya que té la torre al capdamunt.
Alla ens acomiadem d'ells i decidim demanar quan tardarem a pujar al refugi. Ens queden aproximadament unes cinc hores de camí i arribarem a les deu del vespre però com que aquí ara mateix hi ha moltes hores de sol pensem que val la pena anar-hi. A més a més, la previsió per l'endemà és de sol i per tant creiem que valdrà la pena el despertar de l'endemà per poder gaudir de les vistes. Comencem a caminar, el primer tram és força dur i posteriorment es va aclarint la vegetació però comença el vent i la pluja. Fa molt fred i ens parem per menjar quelcom i abrigar-nos molt.
Passem per un petit llac que sembla màgic però les condicions cada cop són pitjors. Hi ha boira i fa molt fred, les condicions i en aquestes condicions ens és impossible acampar, perquè anem completament molls i perquè fa molt fred; per tant, no ens queda cap més remei que seguir.
A les deu, arribem finalment al refugi. Estem esgotats i creiem que una mica bojos per haver continuat a pesar de les condicions atmosfèriques. En realitat, allà ens trobem uns polacs que, a aquelles hores de la nit i sota la pluja continuen treballant. Estan construint una altra cabanyeta que serà un segon refugi en aquest lloc privilegiat.
Tot i que hi ha força gent, a diferència del refugi que vam ocupar a Suïssa, ens fan un lloc i estenem tota la roba prop de la llar del foc perquè s'assequi mentre cerquem un espai per acomodar-nos i poder dormir.
Divendres 22 de juliol:
Després d'haver dormit com ratetes dins una capsa de formatgets, en uns llits en forma de triangle i tocant els peuis de tothom contínuament, descobrim que el dia s'aixeca emboirat i no hi ha nirastre de les vistes que esperàvem. Com que vam passar molt de fred i tenim menjar de sobres, decidim quedar-nos auí dalt esperant que demà sigui millor i descansant al màxim. La nostra feina princoal és menjar molt i observar el paisatge a veure si la boira es va aixecant.
No tenim la calma que hi havia al refugi de Suïssa i comptem aproximadament unes 400 persones i al ser dissabte, veiem que l'afluència de gent és superior que entre setmana.
El refugi s'omple completament però nosaltres escollim els dos llocs més privilegiats, els superiors i això és un luxe ja que acaba haventhi gent dormint per tot arreu, fins i tot a terra i ocupant fins l'espai més petit d'aquest refugi on estem.
Dissabte 23 de juliol:
Dormim molt malament i ens aixequem destrossats. Gaudim d'unes vistes espectaculars a 360º amb fiords a banda i banda. Fem broma amb uns avis que ens expliquen que la majoria d'aquestes muntanyes i aquests fiords tenen unes pedres perfectament col·locades per fer d'escales. Ens expliquen que aquestes pedres hvan ser col·locades per sherpes vinguts expressament del Nepal per fer aquesta feina i realment, aquella explicació ens aclareix el perquè de les meravelloses obres realitzades.
Baixem per aquestes escales que hem comentat i el vent cada vegada és més fort. Hem d'anar en compte i ens hem d'aturar diverses vegades perquè literalment ens fa caure a terra. Un cop arribem al llac màgic, ens desvestim una mica perquè el vent ha amainat. Observem una bonica cascada que no havíem vist abans i trobem una parella que ens recomana que anem cap a Orsta, que és un lloc que havíem sentit molt a parlar i que ens comenten que no és tan turístic com al que volíem dirigir-nos nosaltres. Ens ofereixen un detall que ens fa molt contents: ens demanen quina música escoltem i ens la busquen a l'Spotify i fem el camí fins a Orsta escoltant rumba.
El nostre objectiu és trobar un lloc ben amagat on poder parar la tenda i deixar-la parada l'endemà per poder fer caminades sense el pes de les motxilles a les espatlles.
Aquí observem un detall que ja ens havien comentat i és que a mesura que t'enfiles més al nord de Noruega, el caràcter dels seus habitants cada vegada és més obert. Ho comprovem de seguida ja que ens posem a cuinar sobre unes pedres amb el nostre fogonet i de seguida ens ofereixen unes cadires, sense que nosaltres haguem demanat res i ens donen amablement una bona conversa. La tarda que passem en aquest indret resulta d'allò més divertida. Tothom es para a parlar amb nosaltres, tothom ens explica i ens pregunta què fem allà.
Diumenge 24 de juliol:
Ens aixequem amb un bon sol i ens afanyem a carregar càmeres, mòbils i tota mena d'estris electrònics que estaven sota mínims després del mal temps dels últims dies. Ens adrecem cap a un pic d'uns 1300 metres que a pesar de la poca alçada que sembla que tingui a priori, és bastant complicat perquè comença a nivell de mar i és molt escarpat. L'ascens s'inicia en una zona de prats, bastant enfangats per la pluja. Posteriorment comencem un camí molt dret que ens fa grimpar fins i tot. La vista és espectacular però només veiem muntanyes per tot arreu, un glaciar, un munt de llacs , fiords i fins i tot l'Atlàntic que ens queda molt a prop.
Comencem el descens després d'haver contemplat les meravelloses vistes i la pluja torna a fer acte de presència mentre ens dirigim a la tenda. Per sort més tard surt el sol i ho podem assecar tot altre cop. Una senyora índia amb qui hem coincidit en dues altres ocasions entre ahir i avui ens regala un pa típic nepalès i una melmelada que ha fet ella. Ens acomiadem de la senyora i tornem a fer autoestop.
Ens carreguen uns escaladors que ens deixen prop del ferry d'Allesund. Just allà coneixem una dona que va amb una moto, carregada fins dalt. Ens riem una mica d'ella perquè és com nosaltres però en lloc d'anar a peu va en moto. Resulta ser una dona canària amb la que ens agradaria parlar però que no podem aprofundir més perquè el nostre ferry està a punt de sortir.
Dilluns 25 de juliol:
Avui un transportista d'autocaravanes ens carrega ràpidament. Ens explica que existeix una pàgina web a Noruega on les persones poden demanar a diferents trasportistes que els portin allò que necessiten. Ell aprofita els trasllats d'autocaravanes per dur altres coses a persones particulars i d'aquesta manera fa uns diners extres.
Ens deixa en un ferry on ens tornem a trobar la dona de les Canàries. No podem parlar amb ella perquè necessitem trobar un cotxe amb el qual poder embarcar (ja que el trasport en ferry és més barat que no pas si vas sense vehicle). De totes maneres li prometem que dins el ferry la buscarem per parlar amb ella.
Trobem uns russos que accedeixen a dur-nos i durant el trajecte no podem baixar ja que l'espai entre vehicles és molt estret i duem les maletes a sobre. Per tant fem tot el viatge dins el vehicle. Els russos, tot i anar en direcció a Atlantic Road igual que nosaltres, ens diuen que ens deixaran a la pròxima estació de servei.
De totes maneres, ens adonem que el seu GPS els indica en una direcció equivocada a la que ells es volen dirigir i els ho expliquem. Arribem a un acord a través del qual ells es comprometen a dur-nos a canvi que nosaltres els fem de guies.
Tornem a trobar la canària que ens explica que està fent ruta per tot Europa amb la seva moto que és la seva gran passió. Ens explica que està jubilada i vol gaudir tan com pugui mentre sigui possible del que més li agrada. Seguim amb els russos per una carretera que s'endinsa per espais completament remots, amb molta vegetació, cases escampades aquí i allà, a tocar de l'aigua i amb un moll directe per poder accedir a les embarcacions. Aquesta ruta és considerada una de les més maques del món. Arribem a un pont on sembla que la carretera s'acabi i ens envii directe al cel. Travessem el mar per sota un túnel i els russos ens deixen a Kristiansand. La nostra intenció és disposar-nos a visitar el poble però per sorpresa nostra, mentre cuinem, apareix la canària altra vegada. Li oferim menjar i ens passem les hores conversant amb ella. A mitja tarda ella ens comenta que vol marxar i ens donem els contactes perquè podria ser que tornéssim a coincidir durant el viatge i sinó, més tard als nostres respectius llocs d'origen. Després d'aquesta trobada amb la canària que ens ha encantat per tot el que ens ha trasmès de filosofia de vida, cerquem un lloc per plantar la tenda i dormir.
Dimarts 26 de juliol:
Ens aixequem i visitem Kristiansand. Ens encanta el port que és antiquíssim i que mantenen totalment igual de com era a l'antiguitat. Anem també al centre i d'aquí a direcció Trondheim. Agafem una senyora que ja ens havia vist el dia anterior i ens deixa prop d'un ferry. Allà, tot i que ens costa trobar algú que ens vulgui carregar, finalment ens trobem dins un Mercedes esportiu que ens porta més de 200 km i quan baixem no ens sentim ni les cames de tan mal col·locats que hem anat durant tot el camí. De totes maneres ha valgut la pena perquè hem fet un bon tros. A continuació tenim sort i ens carrega un cotxe Tesla que és un cotxe elèctric d'alta potència que es posa de 0 a 10 km en menys de 4 segons, que té una autonomia d'uns 400-500 km i que podem dir que és el cotxe del futur. Condueix sol i pots controlar tot el funcionament del cotxe a partir d'una pantalla. Ens deixa passat Trondheim i per tant, considerem que ja hem complert l'objectiu que teníem avui d'arribar aquí. Trobem unes alemanyes que també fan autoestop i ens col·loquem en un lloc diferent per no molestar-les a elles. Per sorpresa nostra arriba un altre noi danès que també fa autoestop. Per tant, ens trobem cinc persones en un mateix lloc intentant aconseguir un cotxe. Nosaltres, tot s'ha de dir, som els que ho aconseguim primer. El que es para, ens diu que té lloc per a quatre persones i per tant oferim a les alemanyes compartir el vehicle amb nosaltres. Aquest cotxe ens deixa a un poblet a uns 20 km de distància. Nosaltres decidim que ha arribat el moment de plantar la tenda mentre que les alemanyes decideixen trobar un altre cotxe i seguir el seu
Dimecres 27 de juliol:
Ens aixequem sota la pluja. Intentem recollir-ho tot intentant que se'ns mullin les coses el menys possible. Aconseguim un cotxe d'un noi d'Eritrea que va arribar aquí perquè el seu pare va ser perseguit al seu país molts anys enrere. Ens porta un bon tros ja que durant l'estiu fa de repartidor i a l'hivern estudia enginyeria informàtica. Després ens agafa un senyor gran que li demanem si ens pot deixar a una benzinera o àrea de servei i en lloc d'això ens deixa a la porta de casa seva. Ens trobem perduts enmig del no res, té pinta de tornar a ploure i ens posem a caminar. Trobem una paradeta de bus després de caminar més de mitja hora i ens diposem a dinar refugiats allà sota. Després ens trobem una senyora que ens porta fins a Gnorg. Allà torna a ploure, però aconseguim un altre cotxe que ens deixa en una carretera molt remota però que descobrim que en realitat és la més important de Noruega. Tot i això té només dos carrils i una afluència d'un cotxe cada cinc minuts. Tenim la sensació que no ens moure'm d'allà i que potser és millor acampar però finalment ens carrega una noia que després de vacil·lar molt, decideix que li anirà bé la nostra companyia ja que porta més de 600 kilòmetres conduint sola. Amb aquesta noia avancem força tros i ens deixa en una petita àrea de descans. Veiem que hi ha tres lavabos molt bonics i molt nets i com que fa fred, plou, estem cansats i els lavabos són netíssims i semblen un bon lloc per estar-hi, decidim passar la nit en el més gros dels tres.
Dijous 28 de juliol:
Ens aixequem de pressa, abans de les set i recollim les nostres coses. Ens agafa una parella cap a les 11 del matí ja que hi ha molts pocs cotxes. Ens recomanen que anem a un fiord que degut a l'efecte de la marea i tres vegades cada dia es pot observar com puja i baixa l'aigua d'una manera molt sorprenent per efecte de les corrents marines. Ens aconsellen que hi anem perquè val molt la pena.
Es para una furgoneta que no té massa espai però ens diuen que van a Lofoten. Són 3 germans que estan fent la volta al món. Els expliquem el que ens acaben de recomanar i ells ens diuen que els sembla perfecte seguir aquesta carretera i ens porten. Durant aquest trajecte creuem el cercle polar àrtic i ens fa una gran il·lusió poder-ho acomplir. Parem per fer les fotos protocolàries en aquest lloc tan assenyalat.
Seguim per la carretera que els hem explicat. És molt estreta i passa per la vora dels fiords. Arribem a aquell lloc: Saltstraumen. Ens comenten que falta una hora perquè es produeixi aquest fenòmen. Ho tenen absolutament ben calcular i veiem de cop com el riu fa una corrent molt més forta, apareixen bombolles gegants com si hagués d'emergir quelcom de sota l'aigua. Per llàstima no tenim la sort d'enganxar un dia de lluna plena que és quan el fenomen es produeix encara amb més intensitat.
Avancem un tros més i trobem un lloc per plantar la tenda i gaudim de la posta de sol més bonica que hem vist fins ara, amb el sol reflectint-se sobre el mar, en tons rogencs, que en alguns moments ens impedeixen distingir on s'acaba l'aigua i on comença el cel. Una meravella per la nostra vista.
Acampem juntament amb els germans francesos, fem una foguera, sopem, intercanvien històries i ens n'anem a dormir.
NORUEGA ENS ESTÀ MERAVELLANT TAN COM HAVÍEM IMAGINAT!
