CRÒNICA 9: NORUEGA AUTÈNTICA + FI DE VIATGE
Aprofitem que el fill va a portar un amic txec de la familia a Svolvaer per anar visitar un poblet. Un cop ja hem deixat el noi ens dirigim a Henningsvaer resseguint una costa de color blau turquesa i unes muntanyes ben escarpades. Aquesta zona es coneguda perquè és molt adequada per a fer escalada. Ens enfilem cap a la muntanya de Fesvågtind des d'on gaudim d'unes vistes espectaculars del poble, situat en diferents illes minúscules, i totes les illes muntanyoses que ens envolten. Al fons fins i tot divisem l'illa de Gimsoy on estem establerts ara. Baixem i aconseguim un parell de cotxes ràpid. Els segons són uns alemanys que necessiten oli al cotxe. Els diem que l'Einar potser en té. I evidentment no ens equivoquem. A part d'això els convida a endur-se fruita, verdures i a prendre cafè. Després ens ensenya els seus terrenys on hi té alguna zona on creixen cloudberrys, quina llàstima que ja no sigui l'època. Tornem i ens espera, de nou, un sopar tradicional que, tot hi que molt senzill, és boníssim.
El següent dia el dediquem al descans i després d'un matí fent el ronso a la tarda ens decidim anar a buscar blueberrys i fer melmelada. Després tornem a la saleta d'estar. Tots hi estant reclosos, al ser dissabte és dia de carreres de cavalls (amb una espècie de carreta darrera). L'Einar havia sigut genet i un dels amics del fill ho és. Més tard ens fa uns bolets fregits acompanyats amb pesto i ens deixa provar un xai assecat i fumat, que es menja com si fos un tipus d'embotit. No parem de provar coses tradicionals, i com ens agrada!!
L'endemà ens aixequem més actius que el dia anterior i ens n'anem a l'única muntanya d'aquesta illa. Agafem una bossa ja que ens ha dit que hi trobarem bolets. Aquest home és un pou de saviesa! No s'equivoca i abans d'arribar a la muntanya ja hem tornat amb una bossada plena fins dalt. L'ajudem a triar-los i ens en tornem cap amunt mentre ell ens diu que prepararà una sopa amb els bolets que li hem portat. Aquesta muntanya és molt diferent a la tònica dominant de Noruega. Es puja fàcilment, però es ben mereix una visita. Des del cim apreciem que estem a una illa especial dins aquests arxipèlags. És plana, amb un munt de llacs i amb tota la resta de muntanyes envoltant-nos. De baixada trobem algun altre bolet. Quan arribem, la sopa ja està apunt. Els bolets que hem trobat es veu que són al·lucinogens així que els llencem. A la tarda l'ajudem a empaquetar un motor de vaixell i dos peixos enormes que vol enviar al seu fill de Trondheim. Després ens diu que agafem el tractor, molt antic i autèntic. Amb aquest recollim part de l'herba morta que hi ha pels voltants de la casa i triem tota la fruita vella per acumular-ho tot a un lloc on ell fa foc molt de tant en tant.
Ens llevem amb un dia plujós. L'Einar ens porta a una altra illa on hi té una altra granja amb cavalls durant l'estiu. A l'hivern, a causa de les condicions meteorològiques, els té a l'estable del costat de la granja. Hi hem anat per donar-los aliments diferents a l'herba que pasturen. Quan tornem ens decidim a anar pescar. Ens deixa canyes i ens porta a un lloc que en teoria és bo. Ho fem de la manera tradicional, amb globus en lloc de boia. Tot i les nostres ganes no funciona. Quan tornem a casa ens tornem a trobar un menjar típic: unes boles de carn amb una salsa especial. Com sempre, és autèntic i exquisit. Quan ja volíem anar a dormir ens sorprèn dient que hem de provar una cosa més. Es tracta d'un peix vermell, força exclusiu, segons ens explica que s'acompanya del pa típic noruec i una mica de mantega i ceba. El seu gust és similar al salmó.
L'endemà aprofitem que l'Einar ha d'anar a Svolvaer per anar-hi. A les 7:30 ja estem fent camí. Mentre ell va a resoldre assumptes pendents, nosaltres comencem camí cap a la Porta del Diable. A mesura que guanyem alçada gaudim de les vistes del poble, el més gran de tot Lofoten (pèrò que en realitat és més gran que Sant Joan les Fonts, perquè us en feu una idea). Abans d'arribar ens enfilem a una muntanya. Per arribar al cim hem de mig escalar per una zona molt exposada. Les vistes des de dalt de tot valen la pena. Les muntanyes d'aquesta zona són força altes i escarpades, i els fiords que s'hi colen al mig formen una imatge meravellosa. Baixem a la Porta del Diable, una pedra encaixada entre penya-segats com moltes altres d'aquí a Noruega i ens passem una bona estona divertint-nos fent fotos.
Baixem al poble i el visitem fins que l'Einar ens truca que ja marxa. Va acompanyat d'un amic que li havia cuidat la granja quan ell estava malalt. De camí a casa ens parem a uns miralls molt bonics que des de lluny s'utilitzen per veure el paisatge i quan hi ets a prop són molt divertit ja que et transformen el físic. Arribem a casa i per sorpresa no hi ha llum. Així que toca fer foguera per cuinar. Mengem peix del bo, com sempre. Havent sopat nosaltres ens quedem a fora. Des de que vam ser a Oslo que no havíem vist la lluna i aquest cop apareix més plena que mai. A part, igual que el sol, es mou súper ràpid i lateralment. Així que gaudim de la lluna plena al nostre davant i d'una posta de sol a les nostres esquenes
Movem de lloc els dos cavalls de l'Einar i arreglem una mica la tanca del tancat. Després ens disposem a arreglar el tub d'escampament del cotxe que ahir es va aixafar. Ens té entretinguts una bona estona però al final queda perfecte. Un cop el tub arreglat ell se'n va a Svolvaer. Al cap de molt poca estona venen els de la llum i li arreglen. Ens n'anem a banyar a la platja aprofitant el dia súper calorós que fa. A la tarda anem a Leknes, amb un remolc per traslladar cavalls. Anem a buscar més fruita i verdures, pa i pastes, i llet, molta llet que caduca aquell mateix dia. Deixem el seu amic a casa seva i aquest agafa part de la remesa. Després ens n'anem a casa una família amb 5 fills a portar-los unes caixes amb llet. Un cop a casa toca una exquisida barbacoa amb carn que caducava aquest mateix dia i a gaudir a la vora del foc amb un coffee doctor a la mà.
Pleguem la tenda ja que el fill de l'Einar ha marxat i ell ens ofereix entrar a dins a casa. Aprofitem que fa sol per recollir-ho tot i instal·lar-nos dins a casa. Arreglem una serra que no acaba de funcionar i canviem les fustes del banc d'una taula de picnic que té al jardí. A la tarda li ordenem tota la fruita de manera que només quedi la bona i sigui fàcil de trobar el que busquem. Acaba semblant ben bé una fruiteria de veritat. Veiem un cotxe nou al jardí. Es veu que un animal li havia xafat fa temps i ens diu que si no ens pot dur a Trondheim podrem endur-nos aquest cotxe. Després de sopar movem el tractor cap a uns altres terrenys on vol tallar la gespa. Semblen a prop, però a 15 km/h es tarda uns 45 minuts a arribar-hi. Un cop allà ja és una mica fosc i per mala sort es fica a un forat amb fang del que no pot sortir. Així que tornem a casa on tornem a gaudir d'una posta de sol brutal amb una llum completament taronja i forta al fons i les siluetes de cases i muntanyes ben fosques davant nostre, un altre regal d'aquest paradís noruec.
Anem amb el Chevrolet 4x4 a treure el tractor. Ho aconseguim fàcilment però després venen un cúmul de problemes. El tractor es para i no tenim eines i el Chevrolet no s'engega així que no en podem anar a buscar. Amb una clau anglesa i un tornavís trobem el problema. L'arreglem com podem però després enganxa una pedra i aixafa algunes ganivetes. Intentem arrencar el Chevrolet amb la bateria del tractor però no funciona. Finalment un amic seu ens ve a recollir i ens porta a casa. També hi tornem el tractor per arreglar les ganivetes. Un cop a casa, matem l'estona fent llançament de ganivet fins que ell ens ensenya la seva "arma" de quan eren petits per llençar patates. Anem a dormir sense saber exactament quan tornarem ja que necessita tallar la gespa abans de marxar.
Els dos següents dies no tenen gaire més al·licient que esperar a veure com marxarem. L'Einar ha de resoldre uns papers dels seus terrenys i si no ho fa perdrà força diners que l'Estat li dóna. El dissabte es disputa un ultra triatló que té més quilòmetres que una Ironman, amb un final de 18 kms de carrera de muntanya. Ens n'anem a veure-la i animem els corredors. Aquesta carrera forma part de les tres curses del Cercle Polar Àrtic. Format per aquest triatló, una cursa d'esquí de muntanya que es disputa durant l'època de les aurores boreals i una ultratrail que es disputa durant l'època del sol de mitjanit. A la tarda l'ajudem a mesurar algun terreny que no té registrat. El diumenge, ja sabent que marxarem el dia següent, ens dediquem a buscar algun bolet, fer alguna volta amb bici i ajudar-lo amb alguna coseta. Al vespre sopem amb els seus amics, dels quals en destaca el propietari del Viking Museum que ens apropa una mica a la vida i la cultura d'aquesta gent.
Finalment dilluns comencem a empaquetar les nostres coses esperant que torni l'Einar amb tot arreglat per poder marxar. Al arribar ens diu que no podrà venir, que necessitarà un parell de dies més per poder solucionar tot. Per sort, tot i algun problema ha pogut comprar-nos una matrícula perquè poguem conduir el seu cotxe destartalat, demà. Mirem la ruta i els horaris del ferry i amb algun nervi ens n'anem cap a Leknes a buscar gasoil i la matrícula. Un cop amb tot i amb el temps just, emplenem el cotxe amb tot el necessari i després d'un comiat fugaç, però molt efusiv, diem adéu a la granja Saupstad i a aquesta magnífica persona. Anem justos de temps per agafar el ferry i amb una matrícula que no ens serveix per avui. Però el poc trànsit de Lofoten i la posta de sol que ens acompanya fins a Londingen ens tranquil·litza. Aconseguim arribar amb temps a aquest ferry que ens porta fins a Bognes.
Un cop aquí ja es mitjanit així que ja conduïm de manera totalment legal. Al cap de poc l'Einar ens truca per saber si tot va bé, un altre gran gest per part seva. A partir d'aquí conduïm amb calma a causa de la foscor i que la carretera amb canvis continuats de rasants. el cotxe on anem no ajuda no ajuda gaire i a sobre ens trobem dos túnels en obres. En el primer hem d'esperar 20 minuts. En el segon hora i mitja, així que l' aprofitem per fer menjar calent i estirar-nos a darrera la furgoneta. Tornem a avançar i ens paren a la sortida del Cercle Polar Àrtic. Allà, mentre reomplim d'aigua el dipòsit de refrigerant ens sorprèn una manada de rens passejant a la distància. Seguim el nostre camí fins que a uns 40 kms de Mosjoen el cotxe decideix que vol morir. Està ofegadíssim i no gairebé no es mou. Amb un munt de parades i paciència arribem al poble. Tenim clar que així no arribem al nostre destí. El deixem reposar molta estona i ens fiquem a remenar-ho una mica tot. Finalment i mig per art de màgia torna a funcionar bé. Decidim que pararem cada hora. La nostra següent parada és el lavabo on vam dormir, on un home, encuriosit per la nostra matrícula, es posa a conversar amb nosaltres. Li encanta la nostra història. Ens explica que ell havia viatjat com nosaltres i ens transmet uns valors que no podem entendre i compartir més. Seguim camí i després de gairebé 21 hores arribem a la granja d'en John, amic de l'Einar on hi deixem el cotxe. Ho empaquetem tot i ens porta a l'estació de tren. Allà ens dona diners per pagar-lo. Nosaltres ens hi neguem, però amb el seu poc anglès ens demana si us plau que els acceptem i que l'any que ve tornem però que abans de visitar l'Einar passem uns dies amb ell. Així que rebentats però satisfets arribem a l'aeroport.
Ens aixequem sense saber molt bé si tot el que hem viscut ha sigut realitat o ficció. Hem visitat llocs espectaculars que podrien ser totalment de pel·lícula. Però se'ns dubte el millor de viatjar d'aquesta forma ha estat l'oportunitat de conèixer persones i històries meravelloses. Aquest viatge no s'acaba aquí, ja que hem crescut com a persones i això és de per vida. Si una cosa tenim clara ara més que mai, és que viatjar és fàcil i no pas car. Un només s'ho ha de proposar. També marxem amb la convicció que el món és ple de persones meravelloses i nosaltres volem ser part d'aquest grup, ja que a vegades només és necessari ser una mica amable per aconseguir fer algú feliç.
