CRÒNICA 2: EL TOUR PEL MONTBLANC
Dilluns 4 de juliol:
Com recordareu de la primera crònica, un jove escalador ens va recomanar que féssim el Tour del Montblanc i el dilluns 4 de juliol vam esperar fins les 3 de la tarda que obrís l'oficina dels guies de muntanya que són els experts que informen als que, com nosaltres, decideixen aventurar-se a descobrir el Montblanc. Ens vam explicar que existeixen diferents rutes però que algunes, sense piulets i grampons no és possible realitzar-les ja que acumulen molta neu i gel.
Amb la informació que ens van oferir vam decidir que faríem el Tour. La ruta s'inicia a Les Houches, a tocar de Chamonix fins on vam desplaçar-nos amb un bus ja que ens van dir que era gratuït. Bé, per ser sincers, a l'oficina de turisme de Chamonix ens va atendre una catalana que ens va dir que en realitat si que s'havia de pagar però que la gent no acostumava a fer-ho. Nosaltres, com a bons aventurers, vam decidir que tiraríem pel dret i tampoc el pagaríem.
Mentre esperàvem el bus de la discòrdia vam començar a parlar amb uns asturians que ja havien acabat la ruta que nosaltres ens disposàvem a fer. Conversar amb ells ens va anar molt bé perquè ens van poder donar informacions molt interessants sobre el trajecte. Alhora, vam intercanviar impressions i anècdotes dels nostres respectius viatges. Ells ens van explicar que es dirigien cap a la Costa Brava a descansar però que el Montblanc els havia agradat tant que fins i tot es plantejaven tornar a repetir-lo. Vam passar una estona realment fantàstica amb ells, rient-nos de les nostres respectives "desgràcies" d'aventures. Ens van acompanyar fins al lloc on s'inicia el Tour i gairebé que ens passem de llarg, dins l'autobús, tan engrescats que estàvem amb les nostres converses.
Vam iniciar el Tour a Les Houches pujant al Col de Voza. En aquesta ocasió no vam agafar el telefèric perquè si que s'havia de pagar, i és realment car. La pujada transcorre per unes pistes d'esquí des de les que es pot contemplar les magnífiques muntanyes de Chamonix. Arribats al Col de Voza, ens vam trobar amb el problema que els indicadors dels Tour del Montblanc indicàvem cap a dues direccions oposades. Ens vam capficar i intentàvem interpretar el nostre petit mapa, sense saber què fer, quan va aparèixer un noi de la zona que va resultar la nostra salvació en aquell moment. Vam seguir les indicacions que ens donava i vam seguir per una zona que, tot i ser més alpina, era d'una bellesa extraordinària. Ens vam aturar just sota la glacera del Montblanc on vam poder comprovar amb els nostres propis ulls la influència del canvi climàtic sobre aquesta meravella de la natura ja que es poden veure les marques de com ha anat desapareguent, progressivament pels efectes de la pujada de temperatures global.
En aquest punt vam creuar el riu que sorgeix d'aquesta i ens vam adreçar al Col de Tricot a 2100m. Estàvem molt cansats, les maletes ens pesaven molt (dúiem uns 20 kg) i de seguida que vam trobar una zona arbrada i un lloc pla ens vam decidir a parar la tenda per fer nit mentre gaudíem d'una posta de sol brutal: tot el Montblanc i la neu que el cobreix de color absolutament roig. Un espectacle impressionant. I mentre sopàvem els estels van començar a fer acte de presència. Primer alguns començaven a brillar tímidament i vam decidir quedar-nos una estona a contemplar-los. Vam veure com anaven apareguent, poc a poc, fins a convertir el cel en un meravellós mantell d'estels i satèl·lits. Vam al·lucinar al veure l'estel fugaç més brillant i més resplendent que hem pogut observar mai ja que va creuar el cel de dreta a esquerra, mentre el contemplàvem enbadalits. Aproximadament a quarts de dotze de la nit, entre converses i filosofades, ens vam adonar que teníem damunt nostre el cel més meravellós que hem pogut veure mai. Les nebuloses d'estels, un cel completament blanc originat per la unió de milers i milers de petits estels espurnejants. Un espectacle que pensem que no es pot descriure amb paraules i que creiem que som uns privilegiats pel fet d'haver-lo pogut contemplar. Abrumats i aclaparats per tanta bellesa que ens oferia la natura ens vam retirar a dormir.
Dimarts 5 de juliol:
La nit anterior vam acordar que, el primer que es despertés, amb la primera llum del sol, despertaria a l'altre per començar a fer camí ben aviat i aprofitar per fer una bona tirada. Vam començar a caminar cap a 2/4 de 7 envoltats de ramats de xais i amb un paisatge dominat pels colors taronjes de l'alba mentre observàvem isards i algun mufló en el seu entorn natural. Tocava iniciar el descens des del Col de Tricot al Auberge du Truc. Seguidament, vam iniciar una pista que ens havia de conduir fins a Les Contamines-Montjoie, un poble molt bonic però que va resultar molt dur arribar-hi. Un cop allà vam trobar-nos amb un poblet preciós, de muntanya, amb casetes de fusta i que, a més a més, era el dia de mercat setmanal! Això ens va permetre comprar pa per finalitzar el Tour (fins aquell moment havíem estat plantejant-nos que per esmorzar ens tocaria menjar fesols) i fruita que no n'havíem menjat des que havíem sortit.
Vam continuar des de Les Contamines-Montjoie cap a Nostre Dame de la Gorge on el camí resultava igualment pesat i dur fins arribar al refugi Gite Le Pontet. Un cop aquí entràvem a una vall amb molts animals i un entorn molt bonic fins al Refuge de la Balme on vam dinar perquè ens tocaria, seguidament, pujar als 2500 m fins al Col de la Croix du Bonhommes i, posteriorment baixar i evitar dormir a tanta altitud.
Per tant, després de dinar vam iniciar la pujada cansats perquè ja dúiem força hores caminant. El paisatge va ajudar-nos a seguir perquè cada vegada era més preciós. Les marmotes van començar a aparèixer i ja no ens van deixar en tot el recorregut. Al refugi de la Croix du Bonhommes vam poder anar al lavabo i fins i tot agafar sucre per tenir un xic de forces per baixar. Quan a penes havien baixat uns 200-300 metres ens vam adonar que no podíem més i vam decidir que era hora d'aturar-nos i fer nit. Va ser una bona pensada perquè després d'estar tot el dia tapat i amenaçant pluja, es va posar a ploure. Per sort, vam comprovar que anem ben equipats i gràcies als dos avancés que té la nostra tenda vam poder cuinar en un d'ells i dormir a l'altre. La pluja, tot i això, va durar poca estona i de seguida vam decidir anar-nos-en a dormir perquè no podíem més.
Dimecres 6 de juliol:
Vam acusar el cansament del dia anterior i ens va costar moltíssim aixecar-nos. Vam començar a caminar cap a 2/4 de 10 la qual cosa sorprèn als que ens troben desparant a aquelles hores. Baixem per una vall cap al poble de Les Chapieux on ens trobem una senyora gran que té una segona residència en aquest poble i que ens diu que si anem cap a la Ville des Glaciers (el següent poble) no ho fem per muntanya sinó per carretera. Estem molta estona parlant amb ella i ens parla dels seus fills, entre els quals hi ha una campiona del món d'escalada, i un que està viatjant per Groenlàndia. Ens encoratja a seguir amb la nostra aventura i a no aturar-nos mai! A ple sol seguim per carretera cap a la Ville des Glaciers per continuar cap al Refuge des Motets. Carreguem piles perquè a continuació hem d'iniciar l'ascens al punt més alt, ara sí a més de 2500 metres al Col de la Seigne. És el punt en el que creuarem a Itàlia i un dels llocs més brutals de tot el recorregut.
La pujada tot i no ser molt dura era força llarga. Vam poder apreciar la vall que deixàvem enrera i, alhora, podíem contemplar el Montblanc per la vessant italiana a part d'altres pics ben coneguts. El descens va ser ràpid ja que el fred era considerable. Aquest últim tram era el més vertical de tot el recorregut. Vam arribar fins al Refugio d'Elisabetta on finalment tenim connexió wifi i, malauradament, en Miquel s'assabenta d'una mala notícia: la mort de la seva iaia. "En aquests moments inicials sento ràbia, sento impotència però al mateix temps penso que, justament el dia abans havia estat pensant en això, en el fet que era una possibilitat que, durant aquest viatge, hagués d'enfrontar-me a la mort de la iaia. Si una cosa em consola en aquests moments és que formem una família molt nombrosa, que som una pinya i que això em dóna força per seguir endavant en aquest moment, més que mai".
En aquest moment dur coneixem en Lucas, un noi de Bèlgica que ens explica que també acampa al mateix lloc que nosaltres. El convidem a sopar i acampar amb nosaltres i entre tots aconsegueixen que els riures tornin a aparèixer de nou en aquest capvespre dolorós. En Lucas fins i tot treu una petaca de ron i la compartim un xic.
Dijous 7 de juliol:
Iniciem la caminada que s'enfila altre cop cap a les 8 del matí. En Lucas de seguida ens queda enrera. De fet ja havíem comprovat que era poc experimentat i ja ens havia dit que segurament no ens podria seguir. Li diem que anem seguint i que l'esperarem a Courmayeur on volem aturarnos a descansar i a planificar com seguirà la nostra aventura. Durant el recorregut arribem en un punt des del qual es divisa absolutament tot el Massís del Montblanc. Ens sentim minúsculs dins aquest entorn meravellós trencat només pel soroll dels helicòpters que pugen provisions als refugis del Montblanc.
Estem a punt d'arribar al nostre destí però, abans, ens queda una dura baixada "trencacames" que fem amb ganes perquè sabem que a l'arribada ens espera una estona de tranquil·litat i de repòs mentre esperem a en Lucas tal i com lui hem dit. Ara, a Courmayeur tocarà descansar i agafar forces per tornar-hi.
